Temple Fay (neurocirurgià pioner en parlar d’organització neurològica) va considerar que era possible incidir en la maduració neurològica i estimular el cervell des del cos.
A principis dels anys 30 va iniciar una nova escola de pensament amb el concepte angular de “organització neurològica del ser humà”.
Va crear un mètode d’estimulació multisensorial que resultava de gran ajuda tant per corregir els trastorns d’aprenentage, com per tractar amb problemes neurològics diversos.
Fay pensava que els nens amb lesió cerebral greu no rebien els estímuls suficients com perquè el seu cervell realitzés determinades funcions, i va establir que si es variava convenientment la intensitat, freqüència i duració dels estímuls que rebia un lesionat cerebral es generava una xarxa de connexions neuronals suficients per a què les funcions poguessin tenir el seu lloc. És a dir, que a través de l’estimulació multisensorial sostinguda era possible reestablir les connexions neuronals -les vies d’informació- que es van perdre a causa de la lesió cerebral sense importar què la va produïr.
En els últims anys diverses investigacions han demostrat que fins i tot en casos greus existeix una quantitat molt elevada de neurones sanes que, amb l’estimulació adequada, poden especialitzar-se en les funcions de les que van morir. Es poden tancar circuits cerebrals fets malbé i reconstruir-se la cadena per on viatja la informació. El que es fa als instituts Fay és precisament, reestimular les àrees del cervell afectades perquè s’organitzin i les no afectades perquè puguin assumir les funcions de les lesionades. No es tracta de curar, sinó de millorar.
La diferència amb els seguidors de Temple Fay està en que ells treballen de manera simptomàtica (només allà on hi ha l’afectació), en canvi el Padovan contempla que s’ha de treballar a nivells inferiors per millorar on hi ha l’afectació.